dimecres, 19 de juny del 2013

Mmm...m'agrada, mi piacce, me gusta!

 Avui podríem pensar que estem quasi de vacances, només quasi.
Així doncs, per començar us proposo aquest vídeo que m'han regalat. Gràcies pel regal, me'n podeu enviar més , per favor.
Potser us agradarà, potser no, ja sabem que això va segons el gust de cadascú.
Jo l'he vist i m'he dit : m'agrada
Aixi doncs, mirem el vídeo i continuem parlant:  
http://www.youtube.com/watch?v=XxCso8WgvGg

* Quan diem "m'agrada" estan passant coses ben curioses. Mai no ho hauria pensat. Coses que ens diuen grans filòsofs com Heideger, Hegel, Freud. Un jove francès que s'explica molt be, Charles Pepin,  m'ha ajudat a descobrir-les. No hi hauria pensat mai.
Però jo no parlaré de filòsofs, no es pas el meu tema.

Però si que m'agradaria saber una mica sobre aquesta cosa misteriosa, això que passa quan la gent creativa que canta en una coral, actua en una obra de teatre o participa a fer un vídeo, arriben en grup a produir una innovació en el seu entorn.
Sabem que això passa i que te alguna relació amb l'art. Però com podria l'art produir aquests efectes?

*Efectivament, quan dic "m'agrada!" passen coses especials. Passa, per exemple, que per un moment, m'estic escoltant de debò a mi mateix. De sobte, ja no dic allò que se suposa que he de dir, ni el més escaient, ni el que em comportarà un benefici, ni el que és mes decent, ni el mes modern, ni el mes intel·ligent...
No estic pensant en els meus col·legues, ni en la competència, ni en el públic, ni en els meus fills..
(la vida és complicada, ja se sap)
M'atreveixo a ser jo mateix. Per un instant recupero la meva unitat. Soc algú.

* També passa que de repent m'agradaria que tothom pogués participar de la meva satisfacció. Estaria obert a qualsevol persona, ignoro les barreres, els grups, les tribus, els prejudicis, els estats.
Soc qui soc, i no tinc barreres amb els altres. Llàstima que això no dura gaire estona, però és agradable la sensació que deixa.
En certa manera m'oblido de la meva identitat. Poser soc ben conscient que això que m'agrada no m'hauria d'agradar, per que no correspon als que som d'aquesta cultura, d'aquesta edat, d'aquest sexe, d'aquesta nacionalitat, d'aquesta religió, d'aquesta classe social...

*Quan dic "m'agrada!", potser no se ben bé per què m'agrada. Un d'aquests filòsofs va dir: la bellesa és l'esplendor de la veritat". Sabem doncs que ens agrada, que ès autentic, però potser no sabem què és. Potser forma part del misteri de la vida, si creiem que a la vida hi han misteris. Però ara hem fet l'experiencia del sentit de la vida, encara que no sapiguem desxifrar-lo

*I què podem fer amb aquestes pulsions que portem reprimides per a poder accedir a la civilització?
Potser podriem alliberar-nos, ni que fos per un moment, de l'afany de possessió i de consum, de l'agressivitat, de la libido salvatge, tot això que ens presentaria com animals?
Doncs, quan diem "m'agrada!" descarreguem repressions per un moment. Llàstima que no dura gaire, pero no deixa de ser una revelació, si volem fer-hi cas.

*Aquells que participen en un projecte d'art +innovació potser saben precisament com donar continuitat a aquests moments singulars i com traduir-los en innovacions operatives. Potser

*De moment, ens podem preguntar quan temps fa que vam dir de veritat "m'agrada!". Si ja ha passat molt de temps, ens ho hauriem de pensar, sobretot en els temps que corren. Això sembla ser el que aquests filòsofs diuen. Charles Pepin, aquest jove francès ho explica de forma viva i rigorosa en aquest video en francès.
Bones vacances, quasi.
Charles Pépin : Et si la beauté pouvait nous sauvez ? - YouTube