divendres, 16 de setembre del 2011
La Jennifer, art i societat
Avui aquí ens divertirem amb la Jennifer, una xoni de Castefa
Que traduït al llenguatge normal (què vol dir normal avui?) vol dir: que hi ha una nova cançó que te un gran èxit a Facebook., d'un grup emergent anomenat els Catarres (que , segurament no coneixeu), que parla d'un Romeo català que s'enamora d'una noia. El cas és que el Romeo és un catalanista d'una peça i la noia, la Julieta, és una xoni de Castefa, o sigui una noia de família originaria del sur que parla castellà (abans en dèiem xarnegos). Castefa és Castelldefels, en aquests ambients.
Però no en parlarem per pura diversió. Si només fos per a riure, us donem el link i prou. Per que avui tenim una bon cas d'allò que tractem a Gent Creativa, un cas d'art i valor social. Avui veurem com l'art pot entrar a la vida del dia a dia de la gent amb efectes molt positius. Pot fer miracles. Ja ho veureu tot seguit.
Però mireu com canten i en parlem:
I ara mireu com l'expresident de la Generalitat ens explica què acabeu de veure. Això no és pas una broma, com podríeu creure. Aquí està passant alguna cosa:
S'ha de reconèixer al senyor Pujol un sentit de l'humor que no és freqüent en el seu gremi. Ell s'ho pot permetre per que ja està jubilat. Encara que altres han entès que no parla pas per a riure sinó per que la cançó ha fet diana i ell ho sap molt bé. Està preocupat.
Per a completar a informació: la Vanguardia li dedicava al tema mitja pagina fa un parell de dies. Tot plegat una inesperada i increïble reacció per aquests nois i noia, els nomenats Catarres, que es llencen sols per la vida musical i que troben uns promotors de luxe.
Bé, cadascú en traurà el que voldrà, d'això és tracta. Per que la cançó no és partidista, la caricatura no és pas agressiva. Aquests nois son fins. Vist en perspectiva, ara em semblen els de la Trinca, que sempre els he considerat genials, d'un humor partidista. Feien llenya del contrari. Tan legitim com vulgueu, però no deixa de ser "humor contra algú". Aquí hi ha humor i prou. Una perla de comunicació en temps de joc brut i violent. Estil Barça, diríem.
Això és un retrat d'un noi que el podrem trobar pel carrer cada dia, un retrat del Romeo catalanista que va pel mon blindat amb els seus atributs patriòtics.Es tan freqüent que ja no ens crida l'atenció i ell es considera d'allò més normal. Fins que un dia es troba a l'altre. Algú que és diferent. Tota una història del nostre temps.
En fi, molt be pels Catarres, molt bé pel senyor Pujol , molt be per la Vanguardia. Aquest Romeo podria ben be ser fill o net d'un lector típic seu. Es doncs un punt a favor per la seva redacció.
En fi, son els miracles que pot fer l'art, ja us ho deia. Amb modèstia, elegància, sense trencar cap plat , han fet una diana.
En temps de crispació, els llops d'una i altra banda s'han quedat amb la boca oberta, no saben si es carn o peix. És humor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)